Les activitats del II Festival Desviat s´iniciaren a la Nau Côclea de Camallera amb propostes multidisciplinars, totes amb una forta càrrega transformadora, si més no de pensament independent de la indústria de l'entreteniment massiu.

Envoltats de les magnífiques i inquietants obres plàstiques de CRASS, que creaven el context idoni per al festival, començaren les activitats amb la projecció de Refused are fucking dead. El documental de Kristofer Steen, de mitja hora de durada, obre a la llum què fou el que precipità a la banda sueca a la dissolució poc després de crear una obra tan revolucionària, innovadora i excitant com fou el "The shape of punk to come", un LP cabdal en la història del hardcore i de tota la música popular de la segona meitat del s.XX.

"Refused are fucking dead" et fa sentir els últims alés de vida de Refused. En el documental trobem declaracions dels membres de la banda que a estones fan mal i a estones entendreixen. Es desvelen algunes incògnites de la mort de la banda, que no osbtant, fan crèixer el mite de la mateixa. Refused estan morts perquè havien de morir, i allargar-ho hauria estat pervertir la música i les idees, sinó començaven a estar-ho ja. Refused estàn morts. Millor per tots, per ells i per tots els qui estimem la seva música.

Per tots els qui vam conèixer les primeres idees contestatàries a través de la música la xerrada tingué molt de sentit. Carlus Jové aprofità per posar-nos temes de Joe Hill interpretats per altres cantautors, mostrant-nos unes lletres punyents, divertides i contra-capitalistes. El ponent ha escrit també un petita biografia titulada Joe Hill: Sindicalismo con banda sonora, editada per El Viejo Topo. Una lectura interessant per tots els qui els apassioni la música popular, o per aquells que vulguin conèixer millor un dels episodis de la història en que els ciutadans i treballadors s'han organitzat autònomament.

Tot seguit passà a formular la conferència Ferran Aisa, presentant-nos el llibre El moviment cultural anarquista a Catalunya. La xerrada es va composar de vívides pinzellades sobre l´esperit autogestionari que irradiaba la Catalunya de principis de segle XX. En especial, en quant a l´autogestió del propi temps d´oci i de les activitats creatives. Ens destapa l´existència d´una important tradició de teatre anarquista de caire popular, i és que a la península ibèrica aquest teatre popular dut per les classes populars gaudeix d´una impressionant tradició de segles de bagatge des dels corralitos de Madrid de l´edat moderna.

Ferran Aisa, però, ens parlà de més coses com ara dels mecanismes de l´anarcosindicalisme per avançar en l´alfabetització dels treballadors a través dels ateneus populars i la feina que feren aquests a l´hora d´introduir els treballadors en la cultura. També es tractaren les fluides i mutuament positives relacions de les avantguardes artístiques (surrealisme, dadaisme, etc.) i els escriptors amb el moviments politicament transformadors. Aisa exposà una història que és importantíssim que vagi sortint a la llum, lluny de la versió oficial de la història, que molt sovint ignora, banalitza o tergiversa els moviments d'autoorganització popular, i particularment, els moviments transformadors del sistema establert.

A continuació s´inicià la projecció de curtmetratges. Tot hi alguns problemes técnics en la projecció, el microcurt d´animació El Origen Revolucionario de Jesucristo va obrir la pantalla amb un somriure dels assistents.

Segons la idea del realitzador, Lucas Duane, l'educació de l´infant Jesús hauria d´haver estat en un context molt llunyà de la societat en que li va tocar viure. Per ser més concrets, en una comuna llibertària, l´únic lloc on l´infant va poder desenvolupar l´ànima pura i bona que el va caracteritzar. Segons aquesta versemblant hipòtesis, el veritable paper dels enigmàtics Reis Mags fou el de "alliberar" o "segrestar" a Jesús del seu lloc originari de naixement per endur-se´l a aquest nou entorn, i canviar així per sempre més la trajectòria de la seva vida i de gran par de la humanitat...

A continuació es passà a la Nau Côclea l´obra de Blai Dalamau, Remodelar la Estructura. En aquest curt-metratge, un edifici amb els seus habitants serveix de metàfora de la societat on vivim i les diferents postures a l´hora de plantejar-se els problemes sistèmics, que a afecten a totes les existències. Aquest és un assaig que fa una radiografia del nihilisme, el reformisme, el passotisme, la resignació o la hipocreisa .... Diferents mètodes de no enfrontar-se veritablement a una estructura social impossible, que degrada l'existència, i que amenaça amb ensorrar-se. Però com buscar solucions per reconstruïr la societat? La recepte podria ser la següent: 1) Tenir una visió general i profunda del problema amb que ens afrontem. 2) Començar el diàleg col.lectiu. 3) Passar a l'acció: desconstruïr la estructura decadent i construïr una nova societat.

Tot seguit arribà Critica de la Separació, curt-metratje de Guy Debord (1931-1994), cineasta i escriptor francès, estrateg de la subversió i membre fundador de la Internacional Situacionista. L'elegància, la lucidesa, la contundència i la radicalitat d'aquest autor han fet que sigui per a molts una de les estrelles més lluminoses del segle XX. Així, s'ha arribat a qualificar el seu principal, "La Societat de l'Espectàcle", com "el Capital" de les noves generacions.

Aquest autor lúcid i irreverent desperta desde els anys noranta un interès creixent, i així, a part de numeroses edicions en tots els idiomes de les seves obres escrites, recentment s´ha realizat un cicle de projeccions de les seves pel.lícules per tot França (tot hi que Debord va prohibir la exhibició dels seus films en aquest país arran del misteriós assassinat del seu amic i productor Gerard Lebovici i el posterior muntatge mediàtic que va sofrir la figura de Debord, el cual va contestar amb un demolidor opuscle: "Consideracions sobre l'assassinat de Gerard Lebovici").

L'assaig audiovisual que varem veure, subtitulat al català, és una bella reflexió sobre la nostra època i sobre el simulacre i l'alienació que inunda bona part de les relacions socials en les societats modernes. No obstant, Debord és un cineasta alhora positiu i crític, i per això, en els seus durs diagnòstics socials es poden veure les possibilitats de vida plena, plaent i poètica que existeixen sota el nus de la soga que ens estreny.

Potseriorment, al teatre de Llampaies hi vivirem una altre nit de rural hardcore, amb una entrada de les més amples que recordo en aquest petit poble, on ja s'hi han realitzat bastants concerts de música independent. Es va seguir la tradició dels últims temps de fer l'entrada gratuïta. El cartell molt variat, amb els concerts de Jocs simples, Vecchia, Les aus, Two Dead Cats i dj´s Transgress i Brühl.

Començà en Carlus Jové, en solitari i sota el nom de Jocs Simples. Tan sols ell i la seva guitarra per tocar unes cançons a estones fràgils a estones vitalistes però sempre intenses. Unes lletres despullades i un saber estar a sobre un escenari que s´ha de citar. Jocs simples va ser una obertura del concert realment afortunada per la seva connexió amb el públic i per provocar rapidament un ambient familiar i festiu.

Després d´en Carlus tocaren Vecchia, els components dels quals són tots uns veterans i veteranes del petit escenari de Llampaies. Rock amb momentazos dc i actitud punq. O senzillament Hardcore, si no volem complicar-nos la vida amb etiquetes. El concert anà in crescendo, amb uns últims temes que emplenaren la sala d´intensitat elèctrica i captaren l´atenció del públic, atrapats en la ràbia d´una música feta per fer despertar emocions a base de carícies i mossegades a les consciències.

Immediatament després pujà a l'escenari en Pau Galin, un poeta que no figurava al programa del festival. Amb el permís de l'organització i l'imaginatiu acompanyament d'en Mau (Les Aus, Zeidun) i en Trabal (Zeidun) fent efectes amb guitarres, aquest personatge va oferir un recital d'algunes de les seves peçes, breus i expressives.

No és extrany veure expresions d'espontaneïtat com aquesta en els concerts a Llampaies, degut a la seva heterogeneïtat, una de les característiques dels concerts "llampaiesruralcore" desde el principi dels seus temps. Lluny de la hiper-clasificació i especialització de la cultura "oficial", el contacte entre diferents maneres de fer de persones tan pròximes en les inquietuds, un contacte on es pugui crear un marc d´idees i apropiacions mutues, és fantàstic i fecund.

Després del recital de poesia pujaren Les Aus, amb una expectació notable entre el públic, tant entre els que ja els havien vist com entre els que encara no. Amb l´experimentació i la imaginació com a banderes es van muntar un concert ple d´agradables sorpreses i bogeria, preuat tresor, que mai falti la bogeria. El seu concert tingué dues cares perfectament apreciables i en cap manera contradictòries. La de cançons més ràpides i curtes tocades a ritme trepidant i la de temes més abstractes i psicodèlics. Tot amb una relació molt agradable amb el públic i amb l´esperit que es vivia a la sala. Penso que Les Aus s´ho van passar bé damunt l´escenari i ho van fer passar bé els que érem a sota, però simbòlicament érem tots a la mateixa altura. Això és punq!

Tot seguit vem aterrar amb Two Dead Cats al apassionant planeta del punk-rock. Aquest és un planeta del qual molts no en marxaríem mai. Com voler marxar d´un indret que et transmet l'energia de la llibertat personal, el comprimís, l´autoafirmació creativa i l´amistat? Realment Two dead Cats estaven en el seu lloc a Llampaies i així ho van manifestar amb un crit de "Visca Llampaies!" mentre interpretaven un dels seus temes més ballables. La passió no va faltar, ni en el grup ni en el públic, i especialment en la cantant femenina, que tant aviat ens va brindar unes melodies fresques com uns passatges atmosfèrics de sintetitzador, com uns balls frénetics.

Ja debien ser cap a les 5 quan entraren en escena els dos DJ´s de la nit, Trangress i Brühl, per fer una sessió conjunta on cada un punxava un parell de temes, practicant una espècie de duel-emulació que va fer pujar la festa fins a cotes inesperades. El dancefloor més alegre i desenfrenat es va deixar veure i alguns espontanis van pujar a l´escenari per acompanyar els DJ´s amb sons esbojarrats de miniteclat Casio.

Resumint, el II Festival Desviat va ser la celebració de la unitat de la cultura lliure, l´art independent i dissident i la festa desmercantilitzada, en un entorn de bellesa natural. Podriem dir que events com aquest són una mena de regal col.lectiu que ens fem els que, com deia Bakunin, "portem un nou món dintre els nostres cors".

Crónica: Xavier Carreras i Blai Dalmau
Fotos: Marc Oller, Sara i Nau Côclea